SALVATORE QUASIMODO

 

MARINA FRESCA

La meva vida d’home a tu la comparo,
marina fresca que duus còdols i llum
i a cada onada oblides,
aquella a qui donà el seu so
en altre temps el moviment de l’aire.

Si em desvetlles, t’escolto,
i tot repòs és cel on m’he de perdre,
serenor d’arbres en la claror de nit.



MIRALL

Ara mateix al tronc
floreixen les gemmes:
un verd més nou que l’herba
al cor li és repòs:
ja semblava ben mort el tronc,
vinclat al penyalar.

I tot se’m fa miracle:
i sóc aquella aigua de núvol,
que avui emmiralla en les fossese
l seu bocí de cel més blau,
aquell verd que rebenta l’escorça
que tanmateix anit no hi era.

TARDOR

Tardor tranquil.la, jo em posseeixo
i m´inclino a les teves aigües per beure´m el cel,
fuga suau d´arbres i abismes.

Una aspra pena en la naixença
em troba unit a tu;
i en tu em doblego i em guareixo:

trista cosa caiguda
que la terra recull.


SE SENT ENCARA EL MAR

Des nits i nits ençà se sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, a frec de l’arena llisa.
Eco d’una veu tancada en la mentque sorgeix del temps;
i també aquest plany assidu de gavines;potser
d’ocells de les torres, que l’abril
empeny envers la plana. Ja
em feies costat tu amb aquella veu,
i jo voldria que a tu també vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell murmuri fosc de mar.

(trad. tots per Susanna Rafart i Eduard Escofet)