ALLEN GINSBERG

 

Irwin Allen Ginsberg fou un poeta beat estatunidenc. Enllaç entre el moviment beat dels anys cinquanta i els hippys dels anys seixanta, i com a estudiant de la Universitat de Colúmbia a la dècada del 1940, va començar una amistat amb Lucien Carr,  William S. Burroughs i Jack Kerouac, formant el nucli de la Beat Generation.

Udols :   (un fragment)

Vaig veure les millors ments de la meva generació
destruïdes per la bogeria, famolenques histèriques i nues,
arrossegant-se pels carrers dels negres a l'alba
a la recerca d'una colèrica burxada, hipsters amb caps d'àngel
cremant per l'antiga connexió celestial
amb l’estavella’t dinamo de la maquinària nocturna,
que pobres i esparracats, ullerosos i drogats
passaren la nit fumant en la foscor sobrenatural
d'apartaments d'aigua freda, surant sobre els cims de les ciutats
contemplant jazz, que van despullar els seus cervells davant un cel baix
hi en ell i van veure àngels mahometans trontollant-se sobre il•luminats sostres,
que van passar per les universitats amb ulls radiants,
impertorbables al•lucinant Arkansas i tragèdia en la llum de Blake
entre els mestres de la guerra, que van ser expulsats de les acadèmies
per bojos i per publicar odes obscenes en les finestres de la calavera,
que es van arraulir en roba interior en habitacions
sense afaitar-se, cremant els seus diners en papereres
i escoltant al terror a través del mur,
que van ser arrestats per les seves barbes púbiques
retornant per Laredo amb un cinturó de marihuana cap a Nova York,
que van menjar foc en hotels de pintura
o van beure trementina a Paradise Alley,mort,
o van sotmetre els seus nus torsos a un purgatori
nit després de nit, amb somnis,
amb drogues, amb malsons que desperten,alcohol i les vergas
i balls sense fi, incomparables carrerons de tremolós,
núvol i llampecs en la ment saltant cap als pols ,
de Canadà i Paterson, il•luminant tot l'immòbil món del Inter temps,
realitats de salons de Peyote,
albades de cementiri d'arbre verd en el pati del darrere,
borratxera de vi sobre les teulades,
barris d'aparador, de passejos drogats llum de tràfic
de neons parpellejants , vibracions de sol, lluna i arbre
en els rugents capvespres hivernals de Brooklyn,
desvaris de cendrer i bondadosa llum regna de la ment,
que es van encadenar als subterranis per a l'interminable viatge
des de Battery al sant Bronx en benzedrina
fins que el soroll de rodes i nens els va fer caure
tremolant amb la boca desencaixada i copejats
erms de cervell ,completament drenats de lluentor
sota la lúgubre llum del Zoològic,
que es van enfonsar tota la nit en la submarina llum de Bickford
sortien surant i s'asseien al llarg de tardes de cervesa esvaïda
en el desolat Fugazzi’s, escoltant el cruixir de l'Apocalipsi
en el “jukebox” d'hidrogen, que van parlar sense parar mes de setanta hores,
del parc al departament, al bar a Bellevue al museu o al pont de Brooklyn,
un batalló perdut de conversadors platònics
saltant des de les baranes de las sortides d'incendi
des de finestres ,des del Empire State, des de la lluna,
parlotejant, cridant ,vomitant ,murmurant fets i memòries
i anècdotes i excitacions del globus ocular i xocs d'hospitals
de presons i guerres, intel•lectes sencers expulsats en record
de tot per set dies i nits amb ulls brillants,
carn per a la sinagoga llançada en el paviment,
que es van esvair en el no-res.

HOMER

 

Homer és el suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes orals la Ilíada i l'Odissea. També se li atribueixen un seguit d'obres menors que són conegudes com els Himnes Homèrics. Avui, els Himnes es consideren obres posteriors, però molts continuen considerant Homer com l'autor o compilador de les epopeies. S'ha especulat que Homer fos un aede, o poeta culte lligat a la cort del seu moment, en oposició a la teoria que indica que seria un rapsode itinerant que declamava per al poble.

Dionisos i els pirates (VII)

De Dionisos, ara, el fill gloriós de Semele,
faré memòria, de com es mostrà al rompent de l´estèril
mar, en un penya-segat, amb tot l´aspecte d´un home
jove, adolescent; flotants cabells d´atzabeja
li queien i un mantell porpra lluïa a les fortes espatlles.

Uns pirates, tot d´una, amb la seva nau ben bancada,
ràpidament hi acudiren per damunt del salobre
vinós, que eren tirrens. Un mal fat els menava. El van veure,
es feren l´ullet, baixaren de cop, i , agafant-lo,
el van asseure a la nau, i el cor se´ls omplí d´alegria:
es deien que ell era fill d´un rei dels que Zeus avidola,
i decidiren de lligar-lo amb penoses cadenes,
que no el retenien: les manilles de vimet
li queien de les mans i dels peus; assegut, els somreia
amb els seus ulls d´atzur. El timoner va adonar-se´n,
va escridassar els seus companys i de seguida va dir-los:

"Desgraciats, és un déu aquest que agafeu tot lligant-lo,
un déu fort; no el podrà transportar la nau ben obrada.
Qui sap si es tracta de Zeus, de Posidó o bé d´Apol.lo,
el d´arc d´argent, perquè gens no retira a cap d´entre els homes
que moren; és com els déus que tenen estatges olímpics.
Au, sens triga, damunt la terra negrosa aviem-lo,
sense posar-li per res les mans al damunt, que aixequi
irat terribles ventades i un huracà formidable."

Això va dir i el patró va increpar-lo amb mots odiosos:

"Mira el vent, pobre ximple, i tiba la vela al navili,
agafa tot el cordam, que del vent els companys tindran cura !
Estic segur que arribarà a Egipte o a Xipre,
qui sap si no als Hiperboris, o bé més enllà. Però a l´últim
ens durà certament on té amistats i riqueses
i els germans: un numen, sí , un déu ens l´envia."
Amb tals mots, dreçà el pal i la vela tibà del navili
i l´oratge l´inflà de ple a ple; llavors estiraren
les cordes i al moment se´ls mostraren uns fets portentosos:
primer, un vi s´escolà per la negra nau ivarsosa,
dolç de beure, tot olorós; una flaire divina
va escampar-se i els mariners s´astoraren en veure-ho.
I al punt sorgiren ceps fins a dalt de tot de la guaira,
a cada cantó, dels quals penjaven a dojo
raïms; pel pal s´enroscà una heura florida i negrosa
ja brotonada; en la qual creixien esplèndides baies.
I sorgiren corones a tots els escàlems; en veure-ho,
ràpidament els pirates manaren ciar cap a terra
al timoner. El déu, al combés de la nau, va tornar-se
lleó terrible de fort rugit; i , al bell mig, aleshores,
un ós de coll pelut suscità en senyal de prodigi.
Es dreçà furiós, i el lleó, al combés, a la punta,
de biaix mirava terrífic. Porucs, escaparen
a popa, prop del pilot que tenia l´entranya serena.
Estaven tots glaçats. El déu, de sobte, va botre
i enxarpà el patró. Els altres, fugint de fortuna
tan trista, van saltar al salobre diví tots alhora
i dofins s´hi tornaren; del pilot, al contrari,
se´n compadí: l´aturà, el feu ben feliç i va dir-li:

"Cap por, Hecàtor diví, que al meu cor caigueres en gràcia.
Sóc Dionisos, que braola molt fort, i Semele,
la cadmea, em parí, que amb Zeus va unir-se amorosa."
Salut, oh fill de Semele, d´ulls gentils: qui no pensa
en tu, no pot compondre cap cant amb gens de dolcesa!

A DIONISOS (XXVI)

Entono el cant pel cenyit amb heura i brogent Dionisos,
fill il.lustre de Zeus i la gloriosa Semele,
el qual nodriren les Nimfes de rulls bonics, que el reberen
al seu si del Pare suprem: el criaren amb cura
a les coves de Nisa. Cresqué com el Pare volia,
en un antre flairós. I fou comptat entre els númens.
Quan ell, que havia de ser tan cantat, ja les dees l´hagueren
agambat, aleshores va córrer per valls i per boscos
d´heure i llorer coronat; al seu darrere el seguien
les nimfes, que ell precedia i el bosc immens ressonava.
Salut, oh déu de la bella verema, tu, Dionisos!
Dóna´ns d´arribar joiosos als temps que s´atansen
i a molt més encara al llarg de nombroses anyades!

A DIONISOS (I)

Diuen uns, oh cabrot, fill diví, que al cap de Dracanos,
d´altres que a l´Ícar ventós, i d´altres que a Naxos, i encara
d´altres que vora de l´Alfeu, el riu ple de gorgues,
t´infantà, de Zeus que en llamp s´adelita, Semele;
d´altres diuen que tu, a Tebes, Senyor vares néixer;
i menten tots, que , per amagar-ho a Hera de braços
blancs,t´engendrà lluny dels homes el pare dels déus i els qui moren.
Hi ha una certa muntanya, alta i florida de boscos,
Nisa, Fenicia enllà, no lluny dels corrents de l´Egiptos....

i ells t´erigiran en llurs temples gran nombre d´imatges.
Com et féu en tres trossos, cada tres anys, així sempre,
t´immolaran els homes llurs hecatombes perfectes."
Tal digué i assentí el Cronida de celles ombrives;
i els cabells divinals s´agitaren damunt de la testa
del Senyor immortal, i el gran Olimp en va trémer.
Així parlà, i Zeus provident amb el cap va assentir-hi.
Sigue´ns propici, cabrot, amant bojal de les dones,
que els nostres cants per tu els encetem i cloem els poetes!
Sense tenir-te present un cant sagrat no fa via!
Doncs, igualment, salut a tu, cabrot Dionisos,
i a la mare, Semele, que alguns anomenen Tione.

(Traducció a cura de Manuel Balasch, Himnes Homèrics,Llibres del Mall.1974)

"Aquests himnes són, per definició, tirallongues de versos en honor dels déus de Grècia Dionís, Demèter, Apol.lo, Hermes, Afrodita, Àrtemis, Atena, Hefest, Posidó i Zeus, entre altres principals, quasi tots de l'època arcaica, que van ser denominats "homèrics" pel sol fet que estaven escrits en la mateixa mesura hexamètrica que els versos dels dos poemes fundacionals del poeta anomenat "Homer". Tenen molta grandesa, entre altres raons perquè defineixen encara més bé que la tradició èpica el caràcter entre diví i humà dels seus protagonistes." (Marginalia)

PALAU I FABRE

 

CANT ESPIRITUAL DE JOSEP PALAU I FABRE:


No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.

I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit?

¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?

Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor
de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.

Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: Ets

Paris, 14 de maig de 1950.

FRANÇOIS VILLON

 

François Villon va ser un poeta francès que va viure mitjan segle xv. Va néixer el 1431 i es desconeix quan es va morir. La seva creació més celebrada és La balada dels penjats, escrita quan esperava la seva execució a la forca. Les dades sobre la vida de François Villon són incertes.

BALADA

En realgar, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre, en calç viva,
en plom bullent per desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s'hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots,
en sang de serp i drogues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.

En el cervell d'un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d'un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava i saliva,
en els pulmons d'una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l'aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.

En sublimat, perillós de tocar,
talment l'ullal d'una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l'aigua d'un pou ple d'escombraries,
en el llot dels pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l'aigua on les mestresses renten draps
i s'hi ha rentat les fembres amoroses
(qui no m'entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.

Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porc
siguin cuites les llengües envejoses.

(Trad. Feliu Formosa)

"EL TESTAMENT"

(XVII-XVIII)

Al temps que Alexandre regnà,
un home que es deia Diomedes,
davant seu va ser conduït,
encadenat de mans i peus
com un bandit, perquè era un lladre
d'aquells que assalten els vaixells,
i al gran cabdill fou presentat
perquè el jutgés i el condemnés.

L'emperador li demanà:
"Per què ets pirata de la mar?"
L'altre resposta li donà:
"Per què de lladre em dónes nom?
Només perquè m'han vist robar
menant un feble galió?
Si jo com tu em pogués armar,
com tu seria emperador.

(Trad. Feliu Formosa)

BALADA DE PRESÓ
A cartoixans i a celestins,
a mendicants i a penedides,
a criats i a noies boniques
amb la cintura ben cenyida,
a presumits i a desvagades,
a aquells que l'amor enfolleix
i no els fan mal botes estretes,
demano a tots que em perdoneu.

A les qui ensenyen la pitrera
per atrapar els homes que passen,
als lladres i als qui mouen brega,
a trobadors i a titellaires,
a folls i a folles, a idiotes
que tot xiulant van a passeig,
als qui fan música a tothora,
demano a tots que em perdoneu.

No pas als gossos traïdors
que només em donaven crostes
perquè pogués, tot rosegant-les,
oblidar les males estones.
De pets i rots els ompliria;
si no ho faig, és per no aixecar-me.
I per no moure més trifulgues,
demano a tots que em perdoneu.

Que tan de bo a tots us esclafin
els morros a cops de martell,
i el cap amb pilotes de plom.
Demano a tots que em perdoneu.

(Trad. Feliu Formosa)

BALADA DEL CONCURS DE BLOIS

Moro de set tenint l'aigua a tocar
càlid com foc espetego de dents
a casa meva sóc home forà
prop de braser sento calfreds ardents
nu com un cuc vestit de magistrat
ric tot plorant tenint molt no tinc gens
ho espero tot i visc desesperat
i quan m'afarto em sento dejú
tal com sóc fort sense força forçat
sóc refusat i acollit per ningú.
Estic segur només del que és incert
i veig obscur allò que és evident
dubtes no tinc sinó d'allò que és cert
coneixement en mi és accident
ho guanyo tot i em mantinc perdedor
dic al mati: «Bona nit Déu nos do»
jec panxa enlaire i caure em fa por
riquesa tinc pobresa se m'enduu
heretar espero quan hereu no sóc
sóc refusat i acollit per ningú.

No em cal pas res i m'entesto a tenir
tots aquells béns que cap falta no em fan
qui millor em parla m'ofèn perquè sí
i el més sincer més em va engalipant
tinc per company qui em fa entendre i capir
que un cigne blanc la color del corb té
i qui em fa mal crec que em fa només bé
el cert i el fals per a mi són tot u
ho tinc tot dins i expressar-ho no sé
sóc refusat i acollit per ningú.
Príncep clement, potser us plagui saber
que ho sento tot sens sentir ni saber:
parcial sóc i totalment comú.
Què més sé doncs? Retenir el meu haver
ser refusat i acollit per ningú.

Versió catalana: Jordi Teixidor

SALVATORE QUASIMODO

 

MARINA FRESCA

La meva vida d’home a tu la comparo,
marina fresca que duus còdols i llum
i a cada onada oblides,
aquella a qui donà el seu so
en altre temps el moviment de l’aire.

Si em desvetlles, t’escolto,
i tot repòs és cel on m’he de perdre,
serenor d’arbres en la claror de nit.



MIRALL

Ara mateix al tronc
floreixen les gemmes:
un verd més nou que l’herba
al cor li és repòs:
ja semblava ben mort el tronc,
vinclat al penyalar.

I tot se’m fa miracle:
i sóc aquella aigua de núvol,
que avui emmiralla en les fossese
l seu bocí de cel més blau,
aquell verd que rebenta l’escorça
que tanmateix anit no hi era.

TARDOR

Tardor tranquil.la, jo em posseeixo
i m´inclino a les teves aigües per beure´m el cel,
fuga suau d´arbres i abismes.

Una aspra pena en la naixença
em troba unit a tu;
i en tu em doblego i em guareixo:

trista cosa caiguda
que la terra recull.


SE SENT ENCARA EL MAR

Des nits i nits ençà se sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, a frec de l’arena llisa.
Eco d’una veu tancada en la mentque sorgeix del temps;
i també aquest plany assidu de gavines;potser
d’ocells de les torres, que l’abril
empeny envers la plana. Ja
em feies costat tu amb aquella veu,
i jo voldria que a tu també vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell murmuri fosc de mar.

(trad. tots per Susanna Rafart i Eduard Escofet)

EUGENIO MONTALE

 

CIGOLA LA CARRUCOLA DEL POZZO

Grinyola la corriola del pou,
l'aigua puja a la llum i s'hi fon.
Trema un record en el curull poal,
en el cercle pur una imatge riu.

Acosto el rostre a evanescents llavis:
es deforma el passat, es fa vell,
pertany a un altre...... Ah, que ja xerrica
la roda, et retorna al negre fons,
visió, una distància ens separa.

VLADIMIR HOLAN

 

Vladimír Holan va ser un poeta txecoslovac famós per utilitzar un llenguatge obscur, temes foscos i opinions pessimistes en els seus poemes. Va ser nominat per al Premi Nobel a finals dels anys seixanta.

CONEIXEMENT

Si navega la vida seguint el curs del riu
i va la mort amunt contracorrent-
ignorarem on és la desembocadura.

Si va la vida amunt,contracorrent,
i navega la mort seguint el curs del riu-
llavors ignorarem on és l´origen.


A LA VORERA

Hi ha una vella venedora de periòdics
que cada dia ve fins aquí coixejant....
Quan,fatigada i sense forces ja, deixa caure
el seu paquet d´ edicions especials,
s´hi asseu al damunt i s´adorm.....

Els que li passen a la vora
hi estan tan acostumats que ni la veuen-
i ella, misteriosa i muda com una pitonissa,
oculta allò que hauria d´oferir.

Es posa a ploure....


MALGRAT

Malgrat que, amor, de mi t´escapes constantment,
ets el meu present permanent, ben cert que si !
Igual que la cascada;
malgrat que l´aigua l´abandona constantment,
sempre roman al mateix lloc.....

DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Tant intentà la xardor seduir la tempesta
que li va engendrar un fill,
el qual tenia en el llamp el pols del seu cor,
en el tro, la gola i en el xàfec, la veu.......

Després tot callà, sols les penombres ballen pel silenci
i només aquest silenci, bruscament, fa una olor
com el càlam que el dia de Corpus
vam llançar sota els peus del sacerdot.

PUIXKIN

 

Es dispersen els núvols errabunds.
Oh, trist estel, estel crepuscular!
Argentat brilles a la plana erma,
al golf que dorm, damunt les negres roques.
M´agrada al cel la teva feble llum;
allò que duc a dins, somort, despertés:
recordo com apareixies, astre,
sobre el tranquil país on grat m´és tot,
on es dreça a les valls l´airós pollanc,
on dorm la fina murtra i el xiprer
i fressa suau fa l´aigua de migdia.
Ple d´ultims pensaments, temps ha, a muntanya,
vers la mar duia un somieig mandrós,
quan a la borda, havent caigut la nit,
una jove et buscava entre tenebres
i a les amigues el teu nom digué.- (1820)

A KAVERIN

Oblida, benvolgut Kaverin,
els versos indiscrets d´un petulant instant;
M´estimo més, ja hi pots comptar,
els teus pecats afortunats.
Ve cada cosa al seu determinat moment,
perquè hi ha un temps per a cada cosa;
ridícul és un vell festós,
com ho és un jove seriós.
Mentre se´ns doni vida, viu,
pensant en mi, tu vagareja;
i prega a Bacus i a l´amor.
Menysprea el fosc murmuri dels gelosos:
no saben que és possible viure amicalment
amb Citera i el Pòrtic, un llibre i un vas,
que alts esperits ocultar poden,
dessota un vel lleuger, folles extravagàncies. (1817)


EL RAÏM

No penso plànyer pas les roses
marcides a la primavera.
Jo vull les parres amb raïm,
ramells madurs allà al pendent,
joia de la tardor daurada,
grans allargats, transparents grans,
iguals que dits de criatura. (1824)

SI LA VIDA MAI T'ENGANYA

Si la vida mai t´enganya,
no te´n dolguis, no t´aïris!
Als mals dies, bona cara,
ja en vindran de més feliços.

El cor viu en el futur,
el pressent és desolat:
és fugaç tot, i tot passa;
i el que passa, serà grat. (1825)

EL JOVE I LA NOIA

Amb uns sanglots amargs, la noia,
retrets, gelosa, a un jove feia.
Sobre sa espatlla reclinat,
tot d´una el jove s´adormí.

La noia tot seguit, callà,
li bressolava el son lleuger,
i somrient-li encara, a més,
deixava anar llàgrimes mudes. (1835)

JAROSLAV SEIFERT

 

QUAN FLOREIX LA SERVERA

Quan floreix la servera
a estones m´arriba a la finestra
el seu perfum.
Sobretot al capvespre i després de ploure.

Els arbres són a pocs minuts,
al carrer, en tombar la cantonada.
Enguany, abans de poder-m´hi arrossegar,
les esvalotadores merles ja han bequetejat
les roges baies,.-

Però si sota mateix dels arbres
n´aspiro el generós perfum,
la vida al meu voltant
s´arqueja de plaer,
com si l´acaronessin tendrament
unes mans femenines.

CANÇÓ

Blanc mocador agita
qui s´acomiada,
cada dia alguna cosa acaba,
alguna cosa preciosa acaba.

El colom missatger batent l´aire amb les ales
torna a casa,
amb esperança i sense esperança i tot
sempre tornem a casa.

Eixuga´t les llàgrimes
i somriu amb ulls plorosos,
cada dia alguna cosa comença,
alguna cosa preciosa comença.


JARDI DE CANAL (I)

He hagut d´arribar a vell
per estimar el silenci.
A vegades commou més que la música.
En el silenci apareixen senyals vibrants
i als enforcalls de la memòria
hi perceps els noms
que el temps intentava ofegar.

De nit, a les capçades dels arbres sento
fins i tot el batec del cor dels ocells.
I un vespre, al cementiri,
m´arribà des del fons d´una tomba
el cruixit d´un taüt.


NI LA TORRE DE MARBRE DE PISA...


Ni la torre de marbre de Pisa,
ni les cascades del Niàgara,
ni la lluna en el negre llenç de la nit,
ni la nua espasa de daurada empunyadura,
ni la fràgil columna d´alabastre
no són tan belles com les cames d´una dona.

Però és que ni el cant,
el Cant dels Cants, la més bella mostra
de tots els cants del rei Salomó
no és tan bonic,
encara que el taral.legi un cantant,
tot puntejant un gotim de raïm.

MÀRIUS TORRES

 

Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d´aquests matins
passen sense l´angúnia de cap ànima a dins.....

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l´esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l´aigua! Entorn de la seva peresa,
l´aire els dóna ua forma gairebé per sorpresa,

un límit en l´atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l´aigua captiva
dels rius, dels llacs i dels mars. I jo a la riba,

penso, en veure´ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus....

WALT WHITMAN

 

Si vols entendre´m, vine a les serres i a les platges obertes.
La mosca que es posa al teu front és ja una explicació;
i una gota d´aïgua
i el moviment de les oles......una clau.
La maça
el rem
i el xerrac
sostenen les meves paraules.-
M´explico millor amb els nens i els rodamons
que entre les aules i les escoles tancades.
Aquell mecànic jove està a prop del meu cor
i em coneix bé.
El llenyataire que porta amb ell la destral i el cantiret
em porta també tot el dia amb ell,
el pagerol que llaura la terra s´alegra amb el so de la meva veu
i les meves paraules naveguen amb els que naveguen:
amb els pescadors
i amb els mariners.

(poema 47 de Canto a mi mateix de Whitman)

Per a mi, un bri d'herba no val menys que la
tasca diürna dels estels,
i igualment perfecta és la formiga, i així un gra de
sorra i l'ou del reietó,
i la granota arbòria és una obra mestra, digna de
egrègies persones,
i la mora pogués adornar les estances del cel,
i en la meva mà l'articulació més menuda fa burla
de totes les màquines,
i la vaca, remugant amb inclinada testa, és més bella
que qualsevol escultura;
i un ratolí és miracle capaç de sorprendre a milions de
infidels.


Fragment de Canto a mi mateix de Walt Whitman en versio de Marià Manent.

“CURULL DE VIDA, ARA, COMPACTE, VISIBLE...”

Curull de vida, ara, compacte, visible,
jo, als meus quaranta anys i als setanta-tres d’aquests Estats,
m’adreço a algú que viurà dintre cent anys o dintre alguns segles,
a tu, que encara no has nascut, adreço aquests cants, cercant-te.
Quan els llegiràs, jo, que ara sóc visible, hauré esdevingut invisible,
i tu, compacte i visible amarant-te dels meus poemes, em cercaràs,
pensant en el feliç que series si jo pogués estar al teu costat i esdevenir company teu.
Que sigui, doncs, com si estigués vora teu! (No creguis massa que no hi estic, ara.)

Crec que podria tornar a viure amb els animals.
Són tan tranquils i tan soferts!
Em quedo mirant-los dies i dies sense cansar-me.
No pregunten,
ni es queixen de la seva condició;
no van desperts per la nit,
ni ploren pels seus pecats.
I no em molesten discutint els seus deures amb Déu....
No en hi ha cap descontent,
ni apoderat per la bogeria de posseir coses.
Cap d' ells s'agenolla davant els altres,
ni davant els morts de la seva clase que van viure milés
de segles abans que ells.
A tota la terra no en hi ha ni un de sol que sigui desgraciat
o venerable.

Fragment del poema 32 de "Jo em canto a mi mateix" de Walt Whitman.

No t´aturis:
No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu, hi és el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres.
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la.

DEDICATÒRIES de Walt Whitman:

ALS ESTATS

Als estats o a qualsevol d'ells, o a qualsevol ciutat dels Estats, Resistiu molt,
obeïu poc,
Un cop l'obediència és inqüestionable, un cop l'esclavitud és total,
Un cop l'esclavitud és total, cap nació, estat o ciutat d'aquest món mai no
recupera la seva llibertat.

TANMATEIX JO CANTO L’INDIVIDU

Tanmateix jo canto l’individu
(Individual, però fet de contradiccions), jo el consagro a la Nacionalitat,
A dins seu jo hi deixo la revolta (Oh latent dret a la insurrecció! Oh insaciable
foc imprescindible!

DYLAN THOMAS

 

Aquí, en aquesta primavera

Aquí, en aquesta primavera, estrelles floten en la buidor,
aquí, en aquest hivern, tan ben guarnit,
la terra va colpint el temps nu, aspre;
l´ocell primaveral aquest estiu enterra.

Els símbols són triats dels anys, en la rodona
lenta que fan les costes de quatre estacions;
el foc de tres estacions ensenya
la tardor, i quatre notes dels ocells.

Jo diria l´estiu pels arbres; els verms diuen,
si diuen res, les tempestes d´hivern
o el sepeli del Sol;
sabré la primavera pel cantar del cucut,
i la destrucció pel llimac aprendria.

Millor que cap rellotge, el verm ens diu l´estiu,
el llimac és vivent calendari dels dies;
¿què em dirà, si un insecte intemporal

I JA LA MORT NO TINDRÀ CAP DOMINI

I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb el del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s´hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s´enfonsen;
si els amants es perdessin,no ha de perdre´s l´amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre,quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats,no es trencaran;
la fe,en llurs mans,pel mig serà rompuda
i dins d´ells sentiran els mals de l´unicorni;
esberlats els extrems,no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.
I ja la mort no tindrà cap domini
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades,amb brogit,a les costes;
on va brotar una flor,cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com

claus,
donaran cops les testes d´aquella gent entre les
margarides;
i al sol s´esberlaran fins que s´enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.

POEMA D'OCTUBRE

Era el dia en què jo feia trenta anys per la ruta
del cel
deixondint-se a les meves oïdes des del port i el
bosc d´a la vora
i des de la platja amb els tolls de marisc i les
garses reials
alli posades com clergues;
feia senyals el mati
amb l´aigua resant i el crit de gavines i gralles
i el colpejar de les barques al mur que les xarxes
cobrien;
dret em posava
al bell instant
dins la vila encara adormida,i sortia de casa.

El dia del meu natalici començà amb els ocells
Aquàtics i amb els arbres alats que el meu nom
enlairaven
damunt els masos i els cavalls blancs;
i vaig alçar-me
en la plujosa tardor,
I, mentre feia camí, m´inundava el ruixat dels
meus dies.

Era a la plenamar i la garsa a l´aigua es ficava
quan jo emprenia el camí,
travessant la frontera,
i heus ací que les portes
eren tancades encara,
quan ja es despertava la vila.

Tota una primavera d´aloses en el rodolar
d´un núvol, i vora el camí els matolls eren plens
de merlots xiuladissos,
i el sol de l´octubre,
que semblava estiuenc,
a l´espatlla del turonet es posava.

Climes d´amor i dolços cantaires, tot d´una,
allí arribaven aquell matí que jo anava errabund
i escoltava,
caragolant-se, la pluja;
fred era el vent
dessota meu, lluny, dins els boscos.

Pàl.lida pluja damunt el port que s´anava encongint
I sobre l´església,molla del mar i talment un cargol
de menuda,
amb les banyes dins la boira,i,més endalt,
damunt el castell
bru com ho són les xibeques;
però florien tots els jardins
de primavera i estiu en les altes faules,enllà
de la frontera i dessota el núvol d´aloses.

Allí podia sentir amb meravella
el dia del meu natalici,
però del tot el temps es girava.

Em vaig decantar d´aquelles terres alegres
I, per un altre aire baixant i pel cel d´una altra
blavor,
de bell nou s´adollava, meravellós un estiu,
amb peres i pomes i roges groselles;
I vaig veure tan clarament el temps que tombava,
els matins ja oblidats d´un infant amb la mare,
passant entremig de paràboles
de llum de sol
i llegendes de verdes capelles,
i pels camps,ja dues vegades contats,de quan
era petit,
que a les galtes li cremaven les llàgrimes,i el seu
cor en el meu es movia.

Aquells eren els boscos, el riu i la mar
on , a l´estiu dels morts, que atent escoltava,
un minyonet murmurà la veritat de la seva alegria
a les pedres , els arbres i al peix dins la mar que
va i ve.

I el misteri
encara cantava,vivent,
en el refilar dels ocells i en el moure´s de l´aigua.

I allí podia deixar passar amb meravella el dia
del meu natalici,
però el temps donà un tomb,i la veritable
alegría del nen, mort anys feia,encesa cantava
a bell sol.
Era el meu any trentè, que es dreçava
llavors sota el cel,al migdia d´estiu,
malgrat que, dessota,la vila es cobrís de fullatge
amb la sang de l´octubre.
Oh, que encara pugui cantar-se
la veritat del meu cor
en aquest turó alt,quan l´any tombi una altra
vegada.

Poemes de Dylan Thomas
Traduits per Marià Manent
Els llibres de l´Escorpí ,25

UNGARETTI

 

SILENCI

Conec una ciutat
que s´omple de sol cada dia
i en aquell moment tot és rapid
Un vespre en vaig marxar
Al cor hi durava el llimar
de les cigales
Des del vaixell
pintat de color blanc
he vist
la meva ciutat perdre´s
deixant
un poc
d´abraçada de llums en l'aire tèrbol
sospesos.
(Mariano, 27 de juny de 1916)

GIUSEPPE UNGARETTI
(1888-1970) (Alexandria, 8.2.1888 – Milà, 1.6.1970)

ON LA LLUM

Com onejant alosa
en l’oratjol feliç damunt les prades tendres,
lleugera et saben els meus braços. Vine.
Oblidarem la terra,
i el mal i el cel,
i la meva sang ràpida en la guerra
recordant passos d’ombres
entre rojors de noves matinades.
On ja no mogui la claror la fulla,
somnis i afanys portats a l’altra riba,
on s’ha posat el vespre,
vine, que et portaré
a les muntanyes d’or.
L’hora constant, de l’edat lliures,
en son esvaït nimbe
serà el nostre llençol.

(Trad. Tomàs Garcés)

BAUDELAIRE

 

POEMES EN PROSA DE CHARLES BAUDELAIRE

EMBRIAGUEU-VOS

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.
Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.
I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa,
pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.

L’ESTRANGER

-Qui estimes més, home enigmàtic, digues? Ton pare, ta mare, ta germana o ton germà? -Jo no tinc pare, ni mare, ni germana, ni germà. -Els teus amics? -Feu servir una paraula, el sentit de la qual encara avui m’és desconegut. -La teua pàtria? -Ignore sota quina latitud és situada. -La bellesa? -Deessa i immortal, gustosament l’estimaria. -L’or? -L’odie com vós odieu Déu. -Ei!, què estimes, doncs, extraordinari estranger? -Estime els núvols... els núvols que passen... lluny... els meravellosos núvols!

SEPULTURA

Si una pesant, negra nit,
un cristià, per caritat,
darrera d´un munt de runa
enterra el cos que he elogiat

Quan, castament, les estrelles
tanquen els seus ulls cansats,
l´aranya hi farà una tela,
l´escurçó hi parirà els fills;

sentireu, tota l´anyada,
sobre la testa damnada,
crits lamentables de llops

i els de bruixes afamades,
i embats de lúbrics ancians
i conxorxes de bergants.

TRISTESES DE LA LLUNA

Aquesta nit la lluna somnia amb més peresa,
voltada de coixins, igual que una bellesa
que amb mà distreta i lleu acaricia,
abans no li entri el son, la liniadels seus pits;

sobre el dors setinat per les allaus molt blanes
es lliura, com morint-se, a llargs defalliments,
i escampa els ulls damunt visions molt blanques
que pugen en l´atzur igual que un floriment.

Quan sobre aquesta terra, amb lleures decandits
deixa escapar, a vegades una furtiva llàgrima,
un poeta devot, que és enemic del son,

en el clos de la mà recull la clara llàgrima,
que fa, com un tros d´òpal, reflexos irisats,
i se la fica al cor, molt lluny dels ulls del sol.

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l´eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d´estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls, cel lívid que gesta l´huracà,
la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp.... després la nit ! Fugitiva bellesa
d´una mirada que, de sobte, m´ha fet tornar a la vida,
¿ no t´he de tornar a veure sinó en l´eternitat ?

En altre lloc, molt lluny d´aquí, molt tard ! O potser mai !
Ni jo sé cap on vas, ni tu saps on m´adreço,
tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho !

BOIRES I PLUJA

Deixies de tardor, hiverns, fangoses primaveres,
temps de l ´ensopiment ! Us lloo i us estimo
pel fet que emboliqueu el meu cervell i el cor
amb embolcall lleuger i amb imprecisa tomba.

A aquesta plana estesa, on corre el fred garbí,
amb llargues nits en què el penell rondina,
l´ànima meva, millor que al temps de tebior florida,
desplegarà pertot les ales, com un corb.

Res no és més dolç per a una ànima fúnebre
colgada en la borrufa des de fa molt de temps,
estacions grogoses, senyores d´aquests climes,

que el posat permanent dels dies tenebrosos
llevat que, en una nit sens lluna, aparellats,
féssim dormir les penes en llits molt atzarosos.


La traducció d´aquests poemes són a cárrec de Jordi Llovet, del seu llibre: Charles Baudelaire, Les Flors del Mal, Edicions 62, desembre 2007.-

RIMBAUD

 

EL DORMENT DE LA VALL

És un clot de verdor on canta un rierol
Tot aferrant follament a les herbes els parracs
D´argent; on el sol, des de la muntanya altiva,
Lluu: és una petita vall que escumeja de raigs.
Un soldat jove, la boca oberta, la testa nua,
I el coll banyat en frescos créixents blaus,
Dorm; està damunt l´herba, sota el núvol,
Pàl.lid al seu llit on la llum plou.
Dorm de peus als lliri-joncs. Somriu com
Somriuria un infant malalt, fa una becaina ;
Natura, bressa´l amb ardor : té fred,
Els perfums no li fan tremolejar els narius ;
Dorm al batent del sol amb la mà al pit
Tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.

Arthur Rimbaud ( Octubre, 1870 )

SENSACIÓ

Els vespres blaus d´estiu aniré pels camins,
Espicossat pels blats, petjant l'herba menuda:
Somiador, en tindré la frescor als peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.
No enraonaré ni pensaré pas en rés:
Però un amor inmens em sortirà de l´ànima,
I aniré lluny, molt lluny, com un bohemi,
Natura enllà, tan feliç com amb una dona.

Arthur Rimbaud  ( Març 1870)

AL CABARET-VERD

A les cinc de la tarda.
Després de vuit dies, havia fet malbé les sabates
Pels còdols dels camins. Entrava a Charleroi.
Al Cabaret-Verd: vaig demanar rostes
De mantega i de pernil que no fos fred ni calent.
Feliç, vaig allargar les cames sota la taula
Verda: vaig contemplar els temes molt ingenus
De la tapisseria. I va ésser adorable
Quan la noia de pits grossos i d´ulls vius
Aquella si que que no és un petó el que l ´espanta ! ,
Riallera, em va portar rostes de mantega
I de pernil tebi en un plat acolorit,
Pernil rosa i blanc perfumat amb un grill
D´all , i em va omplir el xop* enorme amb l´escuma
Que daurava un raig de sol retardat.

*gerra de cervesa

Arthur Rimbaud (Octubre 1870)

LA MEVA BOHEMIA (FANTASIA)

Caminava amb les mans a les pobres butxaques;
El meu abric, així s´em tornava ideal;
Caminava sota el cel, Musa!, i t´era lleial;
Ah, quines amors tan esplèndides somiava!

Els meus pantalons únics tenien un forat gros.
Follet somiador, desgranava pel camí
Versos.El meu refugi era l´Óssa Major
Al cel els meus estels feiem un dolç fru-fru.

Els escoltava, assegut al marge dels camins,
Les nits del bon setembre quan em queien al front
Les gotes de rosada com un vi vigorós;

Quan tot rimant enmig de l´ombria fantàstica,
A l´igual d´unes lires, deslligava els elàstics
dels sabatots ferits amb un peu prop del cor!

WILLIAM BLAKE

 

LA MOSCA

Petita mosca,
El teu joc d'estiu
La meva mà negligent
L'esborrà.
¿ No sóc jo
Una mosca com tu?
¿O no ets tu
Un home com jo ?
Car jo ballo
bec, i canto,
Fins que una mà cega
Esborrarà la meva ala.
Si el pensament és vida,
respir i força,
I la seva manca
És la mort ;
Llavors jo sóc
Una mosca feliç,
Tant si moro
Com si visc.

NOVALIS

 

A la llum li va ser atorgada
Una duració finita
També a la vigilia
Però el regne de la Nit està fora del temps,
Eterna és la duració del son.
Son sagrat !
Fes feliç tot sovint
Els qui s'han consagrat a la Nit
En aquesta terrenal labor quotidiana.
Només els folls et desconeixen
I no saben de cap son
Que no sigui l'ombra
Que tu, pietosa, sobre nosaltres projectes
Cada capvespre
De la Nit veritable.
Ells no et troben
En el most daurat del raïm
En l'oli meravellós
De l'ametller
Ni en la saba bruna de la rosella.
Ells no saben
Que ets tu
La qui flota a l'entorn del cor
De les tendres noies
I fa de la seva sina un paradís
No sospiten
Que ets tu
La qui obrint els cels
Véns a trobar-nos des dels antics contes
I portes la clau dels habitacles sagrats,
Missatger silenciós
Dels infinits misteris.