OMAR KHAYYAM

 

Omar Khayyam fou un poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa. També se l'anomena Omar al-Khayyami o ‘Umar Ḫayyām

RUBAIYAT :

Vaig enviar mon ànima vers el llunyà Invisible
les lletres d'altra Vida per tal que em confegís,
i, a poc a poc, a mi va retornar passible,
dient: "Jo sóc mon propi Infern i Paradís".

En l'escola i l'església el cristià, el jueu i el moro
tenen por de les penes eternes de l'Infern;
mes jo, que he penetrat el Pensament Etern,
no tinc por de l'Etern: tan solament l'adoro.

No tinc prou valor ni ciència
per anar enllà de l'ençà,
ni tinc prou intel.ligència
per viure sens pensar.

Del fons de la taverna un cant joiós sortí
que deia: "No deixem en el got ni una glànima.
Bevem de pressa, amics, abans que el fer Destí
es xarrupi d'un glop el vi de nostra ànima.

L'Alcorà és un llibre sagrat que es pot llegir
sols a glops. Glops per glops, més valen els de vi.
El que diu "No beveu" és un verset de broma,
perquè estava begut quan l'escrigué Mahoma.

Jo t'adoro, gran Déu, quan mon cavall galopa
sobre l'herba florida; jo t'adoro, oh Diví!,
molt més que en oracions, en l'escuma del vi
que canta tes lloances desbordant de la copa.

Bevem, amor, bevem: tot a l'oblit convida!
Jo, que he pensat en tot, en dos jorns de la vida
ni mai he volgut creure ni jamai he pensat,
que són: el que ha de vindre i aquell que ja ha passat.

Beure i fruir és ma vida. Tan lluny de l'heretgia
com de la religió, tranquil buido el meu got.
En casar-me amb la vida vaig dir: "Què em dus per dot",
i ella digué: "Mon dot és la teva alegria".

El jorn que hauré deixat ma vestidura externa;
el jorn que es parlarà de mi com una faula,
feu del meu fang un got, doneu-me a la taverna,
i veureu com reneixo quan l'empleneu a taula.

Sota terra, segons la llegenda, hi ha un brau
que la sosté amb les banyes. Relluents com set brases,
hi ha un ramat de set bous en l'aire llis i blau.
Bous a dalt, bous a baix, i al mig un ramat d'ases.

Vols ser sufí com jo? Vols ésser igual a mi?
Pren un granet d'haixix o beu tan sols un men
de vi; mes si tens por de l'eternal turment,
si ets musulmà, atipa't de pedres del camí.

I ben tranquils a l'ombra dels arbres, mon aimia,
amb una àmfora plena, un llibre de poesia,
un pa i una cançó que em cantis, ten per cert
que serà Paradís el que era bans desert.

Feliç aquell qui té en sa mansió tranquil.la
una bella que l'ama amb tendre i dolç afany,
que veu la perspectiva d'una nit... com un any,
i que no es preocupa del seu cos fet d'argila.

Escolta el meu consell. No el diguis a ningú.
"Suporta els sofriments i no busquis remei
enmig de tes desgràcies, no et mudis per un rei,
ni cerquis un amic perquè sofreixi amb tu."

Un cop morts són iguals el ric i el pobre;
se pot perdre un tresor... com una agulla;
sols és ric verament el que bé obra
i es dóna... com la rosa que s'esfulla.

Un niu per aixopluc, un tros de pa, una flor
per a flairar; no ser ni massa fort ni feble;
no creure ni manar, no ser esclau ni senyor,
i no tenir jamai ni mestre ni deixeble.

Si un estrany t'aprecia, tracta'l com un parent;
si un parent et traeix, tracta'l com un estrany;
si el veí cura, pensa que és un verí... excel.lent,
i si l'antídot mata, llença'l, perquè és un dany.

Sé el que l'ésser i el res tenen d'apariència;
sé el fons de tota idea noble, baixa, enlairada.
Que s'esfondri en el res tota eixa imbècil ciència
si he trobat re millor que una ànima embriagada.

Acosta els llavis teus als llavis de la tassa;
beu vi, si en tens; frueix, perquè la vida passa.
Val més repenedir-se d'haver begut massa,
que ser vell, tenir set i sentir la mà lassa.

Sacerdots, savis i vells,
i en general tot ascètic,
et declararan herètic
si no ets un ase com ells.

Sóc embriac, idòlatra, infidel! No hi fa res
el que em diuen els altres. Cada colla de tres
té una opinió de mi i a mi m'importa poc
el que pensen els altres, perquè sóc... el que sóc.

Fins els savis més pregons
per llur ciència han pouat
al pou de la veritat,
ni arribaran mai al fons.
Mes tots han estat prou febles
per no dir-ho a llurs deixebles
i han xerrat dintre les aules,
donant com a veritats faules.

Quartetes

Martorell, Adesiara, 2010
(Traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés)

I
El torn de la vida en quatre dies m’ha passat
com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.
IX
Si el que hi ha al món no és sinó vent a les mans,
i si el que hi ha és incomplet i defectuós,
pensa que tot el que veus al món no existeix,
imagina que allò que no existeix es troba al nostre món.
X
Encara que és ben ferma l’arrel de la teva permanència
i sobre el teu cos la vida és com un vestit flonjo i lleuger,
a la tenda del cos, que és com un lloc de repòs per a tu,
vigila de no aturar-t’hi massa estona, que té els vents febles.
XIV
N’arriben alguns i n’hi ha uns altres que se’ls enduen,
i no hi ha ningú a qui n’expliquin els secret.
A nosaltres, del destí, només ens en mostren una cosa:
la nostra vida és una copa que uns altres es beuen.
XX
Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar.
LXIX
Alguns només pensen en sectes i religions,
i altres vacil·len entre el dubte i la certesa.
I de sobte apareix una veu que crida d’amagat:
“Oh ignorants, el camí no és ni aquest ni aquell!”
LXXXVI
Beure vi i viure feliç és la meva norma,
i fugir de la blasfèmia i del rés és la meva religió.
Vaig preguntar a la núvia del destí: “¿Quin és el teu dot?”
Em digué: “El meu dot és el teu cor pur i joiós.
CIII
Alguns diuen que el paradís, amb les hurís, és agradable,
però jo dic que el suc de la vinya encara ho és més.
Pren el que pots abastar, oblida’t del que et prometen,
que el so del timbal només és agradable de lluny.
CXVIII
Beu vi, que del cor s’endú desmesura i mancança,
i s’emporta del pensament les setanta-dues sectes.
No t’abstinguis del vi, perquè gràcies a ell,
amb cada glop que en beguis, de mil defectes et neteges.
CXXVIII
Si vols beure vi, beu-ne acompanyat dels savis,
o beu-ne alegre amb una jove de llavis vermells.
No en beguis gaire, no en facis ostentació,
beu-ne poquet, sovint, però beu-te’l d’estranquis!
CXXXII
Khayyam, si estàs embriac de vi, alegra’t.
Si jeus amb una jove bella com la tulipa, alegra’t.
Com que el nostre destí en aquest món és deixar d’existir,
tu pensa que no existeixes, i si existeixes, alegra’t.
CXXXIV
No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,
un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.
I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra...
Serà molt millor aixòi que l’imperi d’un soldà.CLI
Segueix només el camí del dervix de taverna.
No cerquis més que el vi, la música dolça i l’amant;
amb la copa de vi a les mans, i a l’espatlla el càntir,
beu vi, estimada, i no pronunciïs paraules vanes.

CHARLES BUKOWSKI

 

"Figura emblemàtica i irreverent de la literatura del segle XX, borratxo abnegat, treballador atzarós a temps parcial, narrador obscè i incisiu, cronista underground, polemista… La vida i l’obra de Bukowski es fusionen en un batibull delirant de sordidesa, realisme descarnat i ironia, amb moltes llaunes de cervesa, pensions truculentes, detritus i canonades, ereccions, ejaculacions i exhibicions. Una joia. Excèntrica, grollera, llardosa. I brillant, naturalment"

SOL AMB TOT EL MÓN :

La carn cobreix l´os
i a dins li posen
un cervell i
a vegades un ànima,
i les dones llençen
gerros contra les paret si els homes beuen massa
i ningú troba a l´altre
però segueixen
cercant
de llit en llit
la carn cobreix
l´os i la
carn cerca
quelcom més que carn.
no hi ha cap posibilitat:
estem tots lligats
per un destí
estrany.
els tuguris s´omplen
els abocadors s´omplen
els manicomis s´omplen
els hospitals s´omplen
els ninxos s´omplen
res més
s´omple.

SIGUES AMABLE:

Sempre ens demanen
que entenguem el punt de vista
dels altres,
sense importar si és
anticuat
idiota, o
fastigos,
a un li demanen
que entengui
amablement
tots els errors dels altres,
les seves malbaratades vides,
encara més si són
d´edat avançada,
però, només ens fixem
amb la seva edat,
han envellit
malament
perqué han
viscut
sense inquietuds,
s´han negat
a veure,
que no és culpa seva?
culpa de qui ?
meva?
se´m demana que amagui
el meu parer
davant d´ells
per por a la seva
por,
l´edat no és un crim
però la vergonya
d´una vida
expressament
malbaratada
enmig de tantes
vides
expressament
malbaratades,
si ho és.

OCELL BLAU

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
li dic queda’t aquí dins, no
permetré que ningú
et vegi.

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però jo li tiro whisky damunt i m’empasso
el fum dels cigarrets,
i les putes i els cambrers
i els dependents d’ultramarins
mai s’adonen
que estigui aquí dins.

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
li dic queda’t aquí a baix, és que vols
fer-me un embolic?
és que vols
les meves obres?
és que vols que s’enfonsin les vendes dels meus llibres
a Europa?

Hi ha un ocell blau en el meu cor
que vol sortir
però sóc massa llest, només el deixo sortir
de vegades a la nit
quan tothom dorm.
Li dic ja sé que estàs aquí,
no et posis
trist.

Després el torno a ficar,
i ell canta una miqueta
aquí dins, no l’he deixat
morir del tot
i dormim junts
així
amb el nostre
pacte secret
i és tan tendre com
per fer plorar
a un home, però jo no
ploro,
plores tu?    (1992)

TIRA ELS DAUS

Si ho has d’intentar, ves fins al
final.
Si no, no cal que comencis.

Si ho has d’intentar, ves fins al
final. Això potser implica perdre amants,
esposes, parents, feines i
fins i tot el cap.

Ves fins al final.

Això potser implica deixar de menjar tres
o quatre dies.
Potser implica congelar-te
assegut en el banc d’un parc.
Potser implica presó,
potser implica burla,
mofa,
aïllament.
L’aïllament és el premi,
tota la resta és una prova
de la teva resistència,
de fins a quin punt realment vols
fer-ho.
I ho faràs
malgrat el rebuig i les
pitjors probabilitats
i serà millor que
cap altra cosa
que et puguis imaginar.

Si ho has d’intentar,
ves fins al final.
No hi ha cap altra sensació
com aquesta.
Estaràs sol amb els
déus
i les nits cremaran
en flames.

Fes-ho, fes-ho, fes-ho.
Fes-ho.

Fins al final
Fins al final.
Conduiràs la vida
cap a la rialla perfecta.
És l’única lluita
que val la pena lliurar.

ALLEN GINSBERG

 

Irwin Allen Ginsberg fou un poeta beat estatunidenc. Enllaç entre el moviment beat dels anys cinquanta i els hippys dels anys seixanta, i com a estudiant de la Universitat de Colúmbia a la dècada del 1940, va començar una amistat amb Lucien Carr,  William S. Burroughs i Jack Kerouac, formant el nucli de la Beat Generation.

Udols :   (un fragment)

Vaig veure les millors ments de la meva generació
destruïdes per la bogeria, famolenques histèriques i nues,
arrossegant-se pels carrers dels negres a l'alba
a la recerca d'una colèrica burxada, hipsters amb caps d'àngel
cremant per l'antiga connexió celestial
amb l’estavella’t dinamo de la maquinària nocturna,
que pobres i esparracats, ullerosos i drogats
passaren la nit fumant en la foscor sobrenatural
d'apartaments d'aigua freda, surant sobre els cims de les ciutats
contemplant jazz, que van despullar els seus cervells davant un cel baix
hi en ell i van veure àngels mahometans trontollant-se sobre il•luminats sostres,
que van passar per les universitats amb ulls radiants,
impertorbables al•lucinant Arkansas i tragèdia en la llum de Blake
entre els mestres de la guerra, que van ser expulsats de les acadèmies
per bojos i per publicar odes obscenes en les finestres de la calavera,
que es van arraulir en roba interior en habitacions
sense afaitar-se, cremant els seus diners en papereres
i escoltant al terror a través del mur,
que van ser arrestats per les seves barbes púbiques
retornant per Laredo amb un cinturó de marihuana cap a Nova York,
que van menjar foc en hotels de pintura
o van beure trementina a Paradise Alley,mort,
o van sotmetre els seus nus torsos a un purgatori
nit després de nit, amb somnis,
amb drogues, amb malsons que desperten,alcohol i les vergas
i balls sense fi, incomparables carrerons de tremolós,
núvol i llampecs en la ment saltant cap als pols ,
de Canadà i Paterson, il•luminant tot l'immòbil món del Inter temps,
realitats de salons de Peyote,
albades de cementiri d'arbre verd en el pati del darrere,
borratxera de vi sobre les teulades,
barris d'aparador, de passejos drogats llum de tràfic
de neons parpellejants , vibracions de sol, lluna i arbre
en els rugents capvespres hivernals de Brooklyn,
desvaris de cendrer i bondadosa llum regna de la ment,
que es van encadenar als subterranis per a l'interminable viatge
des de Battery al sant Bronx en benzedrina
fins que el soroll de rodes i nens els va fer caure
tremolant amb la boca desencaixada i copejats
erms de cervell ,completament drenats de lluentor
sota la lúgubre llum del Zoològic,
que es van enfonsar tota la nit en la submarina llum de Bickford
sortien surant i s'asseien al llarg de tardes de cervesa esvaïda
en el desolat Fugazzi’s, escoltant el cruixir de l'Apocalipsi
en el “jukebox” d'hidrogen, que van parlar sense parar mes de setanta hores,
del parc al departament, al bar a Bellevue al museu o al pont de Brooklyn,
un batalló perdut de conversadors platònics
saltant des de les baranes de las sortides d'incendi
des de finestres ,des del Empire State, des de la lluna,
parlotejant, cridant ,vomitant ,murmurant fets i memòries
i anècdotes i excitacions del globus ocular i xocs d'hospitals
de presons i guerres, intel•lectes sencers expulsats en record
de tot per set dies i nits amb ulls brillants,
carn per a la sinagoga llançada en el paviment,
que es van esvair en el no-res.

HOMER

 

Homer és el suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes orals la Ilíada i l'Odissea. També se li atribueixen un seguit d'obres menors que són conegudes com els Himnes Homèrics. Avui, els Himnes es consideren obres posteriors, però molts continuen considerant Homer com l'autor o compilador de les epopeies. S'ha especulat que Homer fos un aede, o poeta culte lligat a la cort del seu moment, en oposició a la teoria que indica que seria un rapsode itinerant que declamava per al poble.

Dionisos i els pirates (VII)

De Dionisos, ara, el fill gloriós de Semele,
faré memòria, de com es mostrà al rompent de l´estèril
mar, en un penya-segat, amb tot l´aspecte d´un home
jove, adolescent; flotants cabells d´atzabeja
li queien i un mantell porpra lluïa a les fortes espatlles.

Uns pirates, tot d´una, amb la seva nau ben bancada,
ràpidament hi acudiren per damunt del salobre
vinós, que eren tirrens. Un mal fat els menava. El van veure,
es feren l´ullet, baixaren de cop, i , agafant-lo,
el van asseure a la nau, i el cor se´ls omplí d´alegria:
es deien que ell era fill d´un rei dels que Zeus avidola,
i decidiren de lligar-lo amb penoses cadenes,
que no el retenien: les manilles de vimet
li queien de les mans i dels peus; assegut, els somreia
amb els seus ulls d´atzur. El timoner va adonar-se´n,
va escridassar els seus companys i de seguida va dir-los:

"Desgraciats, és un déu aquest que agafeu tot lligant-lo,
un déu fort; no el podrà transportar la nau ben obrada.
Qui sap si es tracta de Zeus, de Posidó o bé d´Apol.lo,
el d´arc d´argent, perquè gens no retira a cap d´entre els homes
que moren; és com els déus que tenen estatges olímpics.
Au, sens triga, damunt la terra negrosa aviem-lo,
sense posar-li per res les mans al damunt, que aixequi
irat terribles ventades i un huracà formidable."

Això va dir i el patró va increpar-lo amb mots odiosos:

"Mira el vent, pobre ximple, i tiba la vela al navili,
agafa tot el cordam, que del vent els companys tindran cura !
Estic segur que arribarà a Egipte o a Xipre,
qui sap si no als Hiperboris, o bé més enllà. Però a l´últim
ens durà certament on té amistats i riqueses
i els germans: un numen, sí , un déu ens l´envia."
Amb tals mots, dreçà el pal i la vela tibà del navili
i l´oratge l´inflà de ple a ple; llavors estiraren
les cordes i al moment se´ls mostraren uns fets portentosos:
primer, un vi s´escolà per la negra nau ivarsosa,
dolç de beure, tot olorós; una flaire divina
va escampar-se i els mariners s´astoraren en veure-ho.
I al punt sorgiren ceps fins a dalt de tot de la guaira,
a cada cantó, dels quals penjaven a dojo
raïms; pel pal s´enroscà una heura florida i negrosa
ja brotonada; en la qual creixien esplèndides baies.
I sorgiren corones a tots els escàlems; en veure-ho,
ràpidament els pirates manaren ciar cap a terra
al timoner. El déu, al combés de la nau, va tornar-se
lleó terrible de fort rugit; i , al bell mig, aleshores,
un ós de coll pelut suscità en senyal de prodigi.
Es dreçà furiós, i el lleó, al combés, a la punta,
de biaix mirava terrífic. Porucs, escaparen
a popa, prop del pilot que tenia l´entranya serena.
Estaven tots glaçats. El déu, de sobte, va botre
i enxarpà el patró. Els altres, fugint de fortuna
tan trista, van saltar al salobre diví tots alhora
i dofins s´hi tornaren; del pilot, al contrari,
se´n compadí: l´aturà, el feu ben feliç i va dir-li:

"Cap por, Hecàtor diví, que al meu cor caigueres en gràcia.
Sóc Dionisos, que braola molt fort, i Semele,
la cadmea, em parí, que amb Zeus va unir-se amorosa."
Salut, oh fill de Semele, d´ulls gentils: qui no pensa
en tu, no pot compondre cap cant amb gens de dolcesa!

A DIONISOS (XXVI)

Entono el cant pel cenyit amb heura i brogent Dionisos,
fill il.lustre de Zeus i la gloriosa Semele,
el qual nodriren les Nimfes de rulls bonics, que el reberen
al seu si del Pare suprem: el criaren amb cura
a les coves de Nisa. Cresqué com el Pare volia,
en un antre flairós. I fou comptat entre els númens.
Quan ell, que havia de ser tan cantat, ja les dees l´hagueren
agambat, aleshores va córrer per valls i per boscos
d´heure i llorer coronat; al seu darrere el seguien
les nimfes, que ell precedia i el bosc immens ressonava.
Salut, oh déu de la bella verema, tu, Dionisos!
Dóna´ns d´arribar joiosos als temps que s´atansen
i a molt més encara al llarg de nombroses anyades!

A DIONISOS (I)

Diuen uns, oh cabrot, fill diví, que al cap de Dracanos,
d´altres que a l´Ícar ventós, i d´altres que a Naxos, i encara
d´altres que vora de l´Alfeu, el riu ple de gorgues,
t´infantà, de Zeus que en llamp s´adelita, Semele;
d´altres diuen que tu, a Tebes, Senyor vares néixer;
i menten tots, que , per amagar-ho a Hera de braços
blancs,t´engendrà lluny dels homes el pare dels déus i els qui moren.
Hi ha una certa muntanya, alta i florida de boscos,
Nisa, Fenicia enllà, no lluny dels corrents de l´Egiptos....

i ells t´erigiran en llurs temples gran nombre d´imatges.
Com et féu en tres trossos, cada tres anys, així sempre,
t´immolaran els homes llurs hecatombes perfectes."
Tal digué i assentí el Cronida de celles ombrives;
i els cabells divinals s´agitaren damunt de la testa
del Senyor immortal, i el gran Olimp en va trémer.
Així parlà, i Zeus provident amb el cap va assentir-hi.
Sigue´ns propici, cabrot, amant bojal de les dones,
que els nostres cants per tu els encetem i cloem els poetes!
Sense tenir-te present un cant sagrat no fa via!
Doncs, igualment, salut a tu, cabrot Dionisos,
i a la mare, Semele, que alguns anomenen Tione.

(Traducció a cura de Manuel Balasch, Himnes Homèrics,Llibres del Mall.1974)

"Aquests himnes són, per definició, tirallongues de versos en honor dels déus de Grècia Dionís, Demèter, Apol.lo, Hermes, Afrodita, Àrtemis, Atena, Hefest, Posidó i Zeus, entre altres principals, quasi tots de l'època arcaica, que van ser denominats "homèrics" pel sol fet que estaven escrits en la mateixa mesura hexamètrica que els versos dels dos poemes fundacionals del poeta anomenat "Homer". Tenen molta grandesa, entre altres raons perquè defineixen encara més bé que la tradició èpica el caràcter entre diví i humà dels seus protagonistes." (Marginalia)

PALAU I FABRE

 

CANT ESPIRITUAL DE JOSEP PALAU I FABRE:


No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.

I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit?

¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?

Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor
de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.

Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: Ets

Paris, 14 de maig de 1950.

FRANÇOIS VILLON

 

François Villon va ser un poeta francès que va viure mitjan segle xv. Va néixer el 1431 i es desconeix quan es va morir. La seva creació més celebrada és La balada dels penjats, escrita quan esperava la seva execució a la forca. Les dades sobre la vida de François Villon són incertes.

BALADA

En realgar, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre, en calç viva,
en plom bullent per desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s'hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots,
en sang de serp i drogues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.

En el cervell d'un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d'un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava i saliva,
en els pulmons d'una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l'aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.

En sublimat, perillós de tocar,
talment l'ullal d'una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l'aigua d'un pou ple d'escombraries,
en el llot dels pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l'aigua on les mestresses renten draps
i s'hi ha rentat les fembres amoroses
(qui no m'entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.

Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porc
siguin cuites les llengües envejoses.

(Trad. Feliu Formosa)

"EL TESTAMENT"

(XVII-XVIII)

Al temps que Alexandre regnà,
un home que es deia Diomedes,
davant seu va ser conduït,
encadenat de mans i peus
com un bandit, perquè era un lladre
d'aquells que assalten els vaixells,
i al gran cabdill fou presentat
perquè el jutgés i el condemnés.

L'emperador li demanà:
"Per què ets pirata de la mar?"
L'altre resposta li donà:
"Per què de lladre em dónes nom?
Només perquè m'han vist robar
menant un feble galió?
Si jo com tu em pogués armar,
com tu seria emperador.

(Trad. Feliu Formosa)

BALADA DE PRESÓ
A cartoixans i a celestins,
a mendicants i a penedides,
a criats i a noies boniques
amb la cintura ben cenyida,
a presumits i a desvagades,
a aquells que l'amor enfolleix
i no els fan mal botes estretes,
demano a tots que em perdoneu.

A les qui ensenyen la pitrera
per atrapar els homes que passen,
als lladres i als qui mouen brega,
a trobadors i a titellaires,
a folls i a folles, a idiotes
que tot xiulant van a passeig,
als qui fan música a tothora,
demano a tots que em perdoneu.

No pas als gossos traïdors
que només em donaven crostes
perquè pogués, tot rosegant-les,
oblidar les males estones.
De pets i rots els ompliria;
si no ho faig, és per no aixecar-me.
I per no moure més trifulgues,
demano a tots que em perdoneu.

Que tan de bo a tots us esclafin
els morros a cops de martell,
i el cap amb pilotes de plom.
Demano a tots que em perdoneu.

(Trad. Feliu Formosa)

BALADA DEL CONCURS DE BLOIS

Moro de set tenint l'aigua a tocar
càlid com foc espetego de dents
a casa meva sóc home forà
prop de braser sento calfreds ardents
nu com un cuc vestit de magistrat
ric tot plorant tenint molt no tinc gens
ho espero tot i visc desesperat
i quan m'afarto em sento dejú
tal com sóc fort sense força forçat
sóc refusat i acollit per ningú.
Estic segur només del que és incert
i veig obscur allò que és evident
dubtes no tinc sinó d'allò que és cert
coneixement en mi és accident
ho guanyo tot i em mantinc perdedor
dic al mati: «Bona nit Déu nos do»
jec panxa enlaire i caure em fa por
riquesa tinc pobresa se m'enduu
heretar espero quan hereu no sóc
sóc refusat i acollit per ningú.

No em cal pas res i m'entesto a tenir
tots aquells béns que cap falta no em fan
qui millor em parla m'ofèn perquè sí
i el més sincer més em va engalipant
tinc per company qui em fa entendre i capir
que un cigne blanc la color del corb té
i qui em fa mal crec que em fa només bé
el cert i el fals per a mi són tot u
ho tinc tot dins i expressar-ho no sé
sóc refusat i acollit per ningú.
Príncep clement, potser us plagui saber
que ho sento tot sens sentir ni saber:
parcial sóc i totalment comú.
Què més sé doncs? Retenir el meu haver
ser refusat i acollit per ningú.

Versió catalana: Jordi Teixidor

SALVATORE QUASIMODO

 

MARINA FRESCA

La meva vida d’home a tu la comparo,
marina fresca que duus còdols i llum
i a cada onada oblides,
aquella a qui donà el seu so
en altre temps el moviment de l’aire.

Si em desvetlles, t’escolto,
i tot repòs és cel on m’he de perdre,
serenor d’arbres en la claror de nit.



MIRALL

Ara mateix al tronc
floreixen les gemmes:
un verd més nou que l’herba
al cor li és repòs:
ja semblava ben mort el tronc,
vinclat al penyalar.

I tot se’m fa miracle:
i sóc aquella aigua de núvol,
que avui emmiralla en les fossese
l seu bocí de cel més blau,
aquell verd que rebenta l’escorça
que tanmateix anit no hi era.

TARDOR

Tardor tranquil.la, jo em posseeixo
i m´inclino a les teves aigües per beure´m el cel,
fuga suau d´arbres i abismes.

Una aspra pena en la naixença
em troba unit a tu;
i en tu em doblego i em guareixo:

trista cosa caiguda
que la terra recull.


SE SENT ENCARA EL MAR

Des nits i nits ençà se sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, a frec de l’arena llisa.
Eco d’una veu tancada en la mentque sorgeix del temps;
i també aquest plany assidu de gavines;potser
d’ocells de les torres, que l’abril
empeny envers la plana. Ja
em feies costat tu amb aquella veu,
i jo voldria que a tu també vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell murmuri fosc de mar.

(trad. tots per Susanna Rafart i Eduard Escofet)