BAUDELAIRE

 

POEMES EN PROSA DE CHARLES BAUDELAIRE

EMBRIAGUEU-VOS

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.
Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.
I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa,
pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.

L’ESTRANGER

-Qui estimes més, home enigmàtic, digues? Ton pare, ta mare, ta germana o ton germà? -Jo no tinc pare, ni mare, ni germana, ni germà. -Els teus amics? -Feu servir una paraula, el sentit de la qual encara avui m’és desconegut. -La teua pàtria? -Ignore sota quina latitud és situada. -La bellesa? -Deessa i immortal, gustosament l’estimaria. -L’or? -L’odie com vós odieu Déu. -Ei!, què estimes, doncs, extraordinari estranger? -Estime els núvols... els núvols que passen... lluny... els meravellosos núvols!

SEPULTURA

Si una pesant, negra nit,
un cristià, per caritat,
darrera d´un munt de runa
enterra el cos que he elogiat

Quan, castament, les estrelles
tanquen els seus ulls cansats,
l´aranya hi farà una tela,
l´escurçó hi parirà els fills;

sentireu, tota l´anyada,
sobre la testa damnada,
crits lamentables de llops

i els de bruixes afamades,
i embats de lúbrics ancians
i conxorxes de bergants.

TRISTESES DE LA LLUNA

Aquesta nit la lluna somnia amb més peresa,
voltada de coixins, igual que una bellesa
que amb mà distreta i lleu acaricia,
abans no li entri el son, la liniadels seus pits;

sobre el dors setinat per les allaus molt blanes
es lliura, com morint-se, a llargs defalliments,
i escampa els ulls damunt visions molt blanques
que pugen en l´atzur igual que un floriment.

Quan sobre aquesta terra, amb lleures decandits
deixa escapar, a vegades una furtiva llàgrima,
un poeta devot, que és enemic del son,

en el clos de la mà recull la clara llàgrima,
que fa, com un tros d´òpal, reflexos irisats,
i se la fica al cor, molt lluny dels ulls del sol.

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l´eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d´estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls, cel lívid que gesta l´huracà,
la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp.... després la nit ! Fugitiva bellesa
d´una mirada que, de sobte, m´ha fet tornar a la vida,
¿ no t´he de tornar a veure sinó en l´eternitat ?

En altre lloc, molt lluny d´aquí, molt tard ! O potser mai !
Ni jo sé cap on vas, ni tu saps on m´adreço,
tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho !

BOIRES I PLUJA

Deixies de tardor, hiverns, fangoses primaveres,
temps de l ´ensopiment ! Us lloo i us estimo
pel fet que emboliqueu el meu cervell i el cor
amb embolcall lleuger i amb imprecisa tomba.

A aquesta plana estesa, on corre el fred garbí,
amb llargues nits en què el penell rondina,
l´ànima meva, millor que al temps de tebior florida,
desplegarà pertot les ales, com un corb.

Res no és més dolç per a una ànima fúnebre
colgada en la borrufa des de fa molt de temps,
estacions grogoses, senyores d´aquests climes,

que el posat permanent dels dies tenebrosos
llevat que, en una nit sens lluna, aparellats,
féssim dormir les penes en llits molt atzarosos.


La traducció d´aquests poemes són a cárrec de Jordi Llovet, del seu llibre: Charles Baudelaire, Les Flors del Mal, Edicions 62, desembre 2007.-