DYLAN THOMAS

 

Aquí, en aquesta primavera

Aquí, en aquesta primavera, estrelles floten en la buidor,
aquí, en aquest hivern, tan ben guarnit,
la terra va colpint el temps nu, aspre;
l´ocell primaveral aquest estiu enterra.

Els símbols són triats dels anys, en la rodona
lenta que fan les costes de quatre estacions;
el foc de tres estacions ensenya
la tardor, i quatre notes dels ocells.

Jo diria l´estiu pels arbres; els verms diuen,
si diuen res, les tempestes d´hivern
o el sepeli del Sol;
sabré la primavera pel cantar del cucut,
i la destrucció pel llimac aprendria.

Millor que cap rellotge, el verm ens diu l´estiu,
el llimac és vivent calendari dels dies;
¿què em dirà, si un insecte intemporal

I JA LA MORT NO TINDRÀ CAP DOMINI

I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb el del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s´hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s´enfonsen;
si els amants es perdessin,no ha de perdre´s l´amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre,quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats,no es trencaran;
la fe,en llurs mans,pel mig serà rompuda
i dins d´ells sentiran els mals de l´unicorni;
esberlats els extrems,no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.
I ja la mort no tindrà cap domini
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades,amb brogit,a les costes;
on va brotar una flor,cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com

claus,
donaran cops les testes d´aquella gent entre les
margarides;
i al sol s´esberlaran fins que s´enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.

POEMA D'OCTUBRE

Era el dia en què jo feia trenta anys per la ruta
del cel
deixondint-se a les meves oïdes des del port i el
bosc d´a la vora
i des de la platja amb els tolls de marisc i les
garses reials
alli posades com clergues;
feia senyals el mati
amb l´aigua resant i el crit de gavines i gralles
i el colpejar de les barques al mur que les xarxes
cobrien;
dret em posava
al bell instant
dins la vila encara adormida,i sortia de casa.

El dia del meu natalici començà amb els ocells
Aquàtics i amb els arbres alats que el meu nom
enlairaven
damunt els masos i els cavalls blancs;
i vaig alçar-me
en la plujosa tardor,
I, mentre feia camí, m´inundava el ruixat dels
meus dies.

Era a la plenamar i la garsa a l´aigua es ficava
quan jo emprenia el camí,
travessant la frontera,
i heus ací que les portes
eren tancades encara,
quan ja es despertava la vila.

Tota una primavera d´aloses en el rodolar
d´un núvol, i vora el camí els matolls eren plens
de merlots xiuladissos,
i el sol de l´octubre,
que semblava estiuenc,
a l´espatlla del turonet es posava.

Climes d´amor i dolços cantaires, tot d´una,
allí arribaven aquell matí que jo anava errabund
i escoltava,
caragolant-se, la pluja;
fred era el vent
dessota meu, lluny, dins els boscos.

Pàl.lida pluja damunt el port que s´anava encongint
I sobre l´església,molla del mar i talment un cargol
de menuda,
amb les banyes dins la boira,i,més endalt,
damunt el castell
bru com ho són les xibeques;
però florien tots els jardins
de primavera i estiu en les altes faules,enllà
de la frontera i dessota el núvol d´aloses.

Allí podia sentir amb meravella
el dia del meu natalici,
però del tot el temps es girava.

Em vaig decantar d´aquelles terres alegres
I, per un altre aire baixant i pel cel d´una altra
blavor,
de bell nou s´adollava, meravellós un estiu,
amb peres i pomes i roges groselles;
I vaig veure tan clarament el temps que tombava,
els matins ja oblidats d´un infant amb la mare,
passant entremig de paràboles
de llum de sol
i llegendes de verdes capelles,
i pels camps,ja dues vegades contats,de quan
era petit,
que a les galtes li cremaven les llàgrimes,i el seu
cor en el meu es movia.

Aquells eren els boscos, el riu i la mar
on , a l´estiu dels morts, que atent escoltava,
un minyonet murmurà la veritat de la seva alegria
a les pedres , els arbres i al peix dins la mar que
va i ve.

I el misteri
encara cantava,vivent,
en el refilar dels ocells i en el moure´s de l´aigua.

I allí podia deixar passar amb meravella el dia
del meu natalici,
però el temps donà un tomb,i la veritable
alegría del nen, mort anys feia,encesa cantava
a bell sol.
Era el meu any trentè, que es dreçava
llavors sota el cel,al migdia d´estiu,
malgrat que, dessota,la vila es cobrís de fullatge
amb la sang de l´octubre.
Oh, que encara pugui cantar-se
la veritat del meu cor
en aquest turó alt,quan l´any tombi una altra
vegada.

Poemes de Dylan Thomas
Traduits per Marià Manent
Els llibres de l´Escorpí ,25